La meua vinculació des de fa uns anys amb la vida política activa a vegades em fa oblidar com i quina és la meua autèntica professió, la Psicologia.
Com a dona amb fortes conviccions polítiques, i tal vegada per ‘la mateixa deformació política’ m’en adone que habitualment acabe fent totes les anàlisis des d’una perspectiva ‘socio-polititzada’, oblidant-me o sublimant que darrere del comportament polític, està sempre el comportament humà en la seua més ampla i natural expressió. I això, encara que modestament, és del que jo més sé.
En els temps que corren, i davant un evident ‘escorament’ de part del vot cap a partits d’extrema dreta (en realitat, fraccions ‘sense complexe’ de partits que ja feien polítiques d’extrema dreta, però que manejaven un discurs ‘eufemístic’ de dreta moderada i europea), escolte moltes vegades la pregunta: però com pot ser? perquè la gent vota a aquests partits? perquè hi ha dones que voten a partits que proposen eliminar la llei contra la VG? perquè obrers i obreres voten a partits que estan en contra de la dignificació dels seus sous?…difícil d’explicar, no? Si, pot ser, des de la vessant solament política, no tant des de la psicologia. Així que recórrec a ella, perquè últimament l’havia aparcada un poc en la meua vida i havia oblidat certes perspectives.
Parlem doncs de la ‘Síndrome de l’Esclau satisfet’ allí on la política parla de ‘l’obrer/a de dretes’. Recórrec a les magnífiques aportacions d’un col·lega de professió, Bertrand Regader, quan exposa amb total claredat que ‘el pitjor que li pot passar a un esclau és sentir-se satisfet i fins agraït de la vida que li ha tocat viure’; en aquest precepte es troben algunes de les possibles respostes a les preguntes que feia més amunt.
En primer lloc, toca assimilar la justificació de la paraula ‘esclau/a’ per a referir-nos a aquest tipus de comportament. En literalitat, ‘esclau/a’ és ‘aquell/a que manca de llibertat per estar sota el domini d’un altre/a’ (Rae). Per descomptat un o una votant se sobreentén que actua (vota) des de la llibertat i convicció personal; aquesta no és la paradoxa.
La paradoxa emergeix quan suposadament el o la votant, ho fa a representants les propostes dels quals no els defensen o beneficien, més aviat al contrari, plantegen mesures que els re-situen continuament en la ‘seua condició precària’. És ací on apareix l’actitut d’esclava o esclau que li sotmet a criteris que, encara no sent els que li dignifiquen, són els que el poderós, ‘amo’ diu que són bons per a ella/ell i per a la societat a la qual pertany. Totes i tots recordem el ‘si bwana’.
Aprofundim. De nou Regader ens il·lustra, i és aquesta l’autèntica calamitat de l’assumpte: ‘el problema principal de l’esclau no són en si mateix les diferents calamitats que ha de suportar dia rere dia per la seua condició d’esclau’ (…) sinó que és, en realitat, una manca d’autoestima coginitiva i personal que no li permet qüestionar la seua esclavitud’ la qual li predisposa a la vulnerabilitat pròpia i al mateix temps li enfoca a la predisposició a assumir com a vàlid el pensament de l’altre, del ‘poderós’.
Això comporta que accepte de forma acrítica, no solament les condicions de vida que ‘l’amo’ té pensades, sinó que també li ‘aúpa’ i dóna suport per a la consecució d’aquestes. Gran paradoxa que tan bé li ha funcionat sempre a qui ostenta o vol seguir ostentant el poder, ja que el submís/la submisa, mentre ho continue sent, serà la base de la perpetuació del seu domini i control. Com sinó ens trobaríem on ens trobem després de més de 40 anys de democràcia?