Qui ho diría, no?
Normalment els artistes cobren de les institucions publiques per interpretar sense cost per a la ciutadania els seus repertoris i fer gaudir a tot un poble. Malauradament no és el cas de les formacions corals paterneres.
Estes últimes no disposen habitualment d’espais on actuar i es veuen obligades a haver de PAGAR a l’Ajuntament una pasta per llogar espais públics – espais que ja hem pagat entre totes i tots dels nostres impostos – i poder fer allò que més els agrada: CANTAR i apropar la música al poble de Paterna. Una acció cultural i artística oberta a tota persona que vulga gaudir d’este tipus d’activitat.
És a dir, que aquelles formacions musicals que volen oferir els seus concerts de manera gratuïta a la població paternera , acaben traguent diners de la butjaca per a mostrar la feina de tot un curs d’assaigos i esforç personal.
És una paradoxa que l’Ajuntament de Paterna no té resolta i que aboca a estes entitats a haver de destinar una part important dels seus limitats recursos a PAGAR el fet de poder portar la música i la cançó (i altres expressions culturals) a la ciutadania, i sense voler cobrar a ningú perquè entenen que la música impulsada a nivell municipal és un dret de gaudi.
La solució que dona l’Ajuntament és que les corals COBREN entrades per recuperar l’inversió, fet que no és del gust de estes formacions musicals que es concebixen com entitats sense ánim de lucre, com son cors i corals, i així volen continuar.
Esta qüestió atempta contra tota lógica de gestió dels diners públics, que es destinen ‘a discreció’ a aquells activitats musicals que al equip de govern li pareixen bé, que oferixen de manera gratuïta al poble (molt bé, és el mateix que volen les corals) disposant dels espais públics també ‘a discreció’.
El que necessiten estes formacions és que el seu ajuntament entenga que les activitats que realitzen reporten un benefici de benstar artístic i cultural al poble i que aixó hauria de deixar clar el dret d’ús gratuït dels espais públics que son de totes i tots. De no ser així, acaba convertint-se en una mena ‘d’impost revolucionari’ municipal a la cultura i a l’art.