Enhorabona! El seu centre de salut ha tancat per a garantir que vosté estiga “sa i estalvi”
En un gir brillant de la política sanitària d’este inici de 2026, els barris d’acció preferent han inaugurat una nova i avantguardista modalitat d’atenció al pacient: la Sanitat Invisible. El tancament de centres de salut com el de La Coma, a Paterna, el podem etiquetar sense por com una mesura win-win. Si no hi ha metges, no hi ha agressions; i si no hi ha pacients, la llista d’espera es reduïx a un fantàstic zero absolut.
Les autoritats sanitàries han arribat a la conclusió que la millor manera d’evitar que el personal sanitari patisca qualsevol tipus d’incidència és eliminant eixe molest factor anomenat “lloc de treball”. Una solució elegant, barata i profundament allunyada de qualsevol idea de servei públic. En 2026, els ambulatoris de les zones més vulnerables han passat de ser centres assistencials a espais minimalistes, envoltats pel silenci, la persiana baixada i un cartell que diu “tancat fins a nou avís”, que sol equivaldre a “oblide’s”.
Per als residents d’estos barris, l’administració —en un atac de solidaritat estratègica— ha dissenyat un pla d’exercici físic obligatori. En tancar el centre, es fomenta el senderisme urbà. Ara, una mare amb un xiquet amb febra pot gaudir d’una gratificant caminada cap al centre de salut de referència o cap a l’hospital més pròxim, mentres reflexiona sobre per què el dret a la salut no incloïa també el dret a uns recursos sanitaris ben planificats, suficients i garantits.
La mesura, a més, té un impacte positiu en la convivència. Gràcies a esta eficient gestió de la inseguretat, en 2026 hem aconseguit que els barris d’acció preferent siguen els més silenciosos del país. Sense sirenes d’ambulància, sense el bullici de les sales d’espera, sense cues a primera hora del matí. La pau és absoluta. Pot ser que no tinguen metges, infermeres ni pediatres, però almenys l’edifici del centre de salut està intacte, tancat i barrat, protegint amb zel els seus passadissos buits de qualsevol activitat relacionada amb l’atenció i les cures.
Perquè, no ens enganyem, el problema mai ha sigut la falta de seguretat, sinó la falta de voluntat. Falten recursos, falten professionals, falten inversions… però el que no falta és la capacitat d’abandonar sempre els mateixos barris, els mateixos veïns i les mateixes famílies, convertint la desigualtat en norma i l’excepció en política pública.
Així que recorde-ho bé, ciutadà: si se sent malament, no acudisca al seu centre. Aprofite per passejar fins a un altre barri, i si no pot arribar-hi, sempre té l’opció de reduir l’ansietat caminant pels carrers i gaudint de l’aire pur del seu entorn. Eixe aire que només es respira quan l’Estat ha decidit que, per la seua pròpia seguretat, és millor tancar a cal i canto el seu centre de salut.
La paradoxa del segle: tancar la sanitat pública per a “protegir-la”. I de pas, protegir-se de la responsabilitat de garantir-la.