Hi ha tradicions que mai fallen a Paterna. Les Festes Majors, la pólvora, les paelles… i l’anunci periòdic que ara sí, ara va de veres, ara toca rehabilitar la Torre.
És una cita fixa amb el calendari polític: cada cert temps apareix algú, es fa la foto, promet urgència, parla de patrimoni i desapareix fins a la pròxima temporada.
Mentrestant, la Torre continua allí, pacient com una santa i resistent com una iaia de barri, contemplant com passen governs, legislatures, tècnics, notes de premsa i excuses variades. Si cobrara entrada per cada promesa incomplida, ja estaria restaurada en marbre de Carrara.
La Torre de Paterna no és qualsevol pedra vella. És símbol, bandera, himne i orgull local. És la postal que tots trauen quan volen presumir de poble. Però a l’hora de la veritat, quan toca invertir, planificar i executar, passa a ser una molesta realitat administrativa que millor deixar per a més avant.
Sempre hi ha una firma pendent, una autorització que no arriba, un expedient que descansa, una subvenció que s’escapa o una altra prioritat més urgent, com canviar quatre fanals i fer-se la foto corresponent.
I així portem anys: escoltant el “ja li toca a la Torre”.
Un clàssic local que supera en repeticions qualsevol verbena d’estiu. Però no li toca mai. Ni amb uns ni amb altres. Uns culpen la Generalitat, altres culpen l’Ajuntament, els de més enllà culpen la pluja, Mercuri retrògrad o la conjunció astral de Saturn amb Urbanisme. El cas és que la Torre segueix esperant i degradant-se.
Resulta especialment enternecedor vore com tots reivindiquen la Torre quan estan en oposició i tots descobrixen la complexitat tècnica quan governen. És quasi màgic. Una metamorfosi política digna d’estudi científic.
I mentre dura esta representació, el monument pateix. Pateix abandonament, pateix vandalisme, pateix pedaços improvisats i pateix eixa forma tan nostra de gestionar el patrimoni: estimar-lo molt en els discursos i visitar-lo poc en els pressupostos.
Parlem, a més, d’un Bé d’Interés Cultural. És a dir, del màxim nivell de protecció legal. Una protecció tan eficaç que permet que continue deteriorant-se davant la mirada impassible de totes les administracions. Si això és protecció, no volem imaginar què seria el desinterés.
Ara ens diuen que fins a 2027 res de res. Un altre any perdut. Una altra subvenció perduda. Un altre capítol del serial. I així, a base d’esperar, la Torre acabarà sent no un monument medieval sinó un jaciment arqueològic de promeses electorals fossilitzades.
La pregunta final ja no és si vindrà el llop. El llop fa temps que ronda. La pregunta és si algú pensa obrir els ulls abans que només quede la maqueta per a ensenyar als turistes.