Hi ha malalties silencioses que avancen sense que la ciutadania se n’adone. A Paterna tenim una especialment preocupant: la “comisionitis” aguda. Una afecció institucional que provoca una necessitat irrefrenable de convocar comissions informatives per qualsevol motiu, per insignificant, surrealista o directament ridícul que siga. I clar, tota esta activitat frenètica no és debades: la democràcia local, pel que sembla, necessita molt de moviment… sobretot bancari.
En teoria, les comissions informatives haurien de servir per estudiar i debatre assumptes rellevants abans d’arribar al ple municipal. Una ferramenta útil, seriosa i fins i tot necessària. Però això és la teoria. A la pràctica paternera, la cosa ha evolucionat fins a convertir-se en una espècie de club premium de reunions remunerades on l’important no és el contingut… sinó passar la targeta d’assistència.
I així arribem a moments de gran transcendència política i social. Per exemple, reunir una comissió sencera per a donar compte d’una exposició de playmòbils. Sí, playmòbils. Possiblement el gran repte estratègic del municipi. La vivenda? El trànsit? La neteja? Els accessos als barris? Ja si això ho deixem per a un altre dia. El verdader assumpte urgent era debatre amb solemnitat institucional si uns ninotets de plàstic mereixien exposició pública i, de pas, justificar que aquella vesprada algú poguera cobrar per escoltar-ho.
I és que ahí està la màgia de la “comisionitis”: transformar l’avorriment administratiu en incentius econòmics. Una espècie d’economia circular del calfament de cadira. Mentres més comissions, més assistències. Mentres més plens extraordinaris, més alegries a final de mes. Un model de productivitat política revolucionari: generar reunions per a justificar reunions que justifiquen cobraments.
La situació ja ha arribat a un nivell quasi artístic. Hi ha regidors i regidores que podrien opositar perfectament a “especialistes en assentir amb cara de circumstàncies”. Professionals de la carpeta oberta, del bolígraf preparat i del “jo només vinc a escoltar”. I tot això, evidentment, amb càrrec a la butxaca pública, que sempre és més còmoda que la pròpia.
Curiosament, esta hiperactivitat comissionista augmenta conforme s’acosta la campanya electoral. Casualitat, segur. El govern de Sagredo sembla haver descobert la fórmula perfecta: si no pots multiplicar les solucions, multiplica les reunions. I així, entre actes, convocatòries i ordres del dia inflades artificialment, alguns intenten transmetre una sensació de treball intensíssim, encara que moltes vegades l’única suor siga la produïda per aguantar dues hores parlant de qüestions absolutament prescindibles.
Mentrestant, els problemes reals de Paterna continuen esperant torn. Però tranquil·litat: segur que prompte convoquen una comissió per a estudiar-ho. I si pot ser extraordinària, millor.