Quan analitzem la tasca d’un polític, per a mi una de les coses més significatives es analitzar-la des del punt de vista de les prioritats.
I es que no és el mateix quan veus que un alcalde es gasta 470000 euros en un edifici per a lluir palmito o es gasta la mateixa quantitat en donar servei a la gent. I no sols si se’ls gasta en un o altre, si no en la rapidesa i promptitud que és capaç de completar un expedient o altre.
Pot tardar 7 anys a començar unes obres o pot tardar 6 mesos a començar unes altres i es que tot és qüestió de prioritats.
El càlculs electoralistes normalment són els que dicten les prioritats, ja fa uns anys sent regidor de medi ambient vaig assistir a una reunió amb diferents pobles, no diré quins alcaldes i regidors estaven, no és necessari.
Es tractava d’aprovar invertir més o menys 6000 euros per poble en el manteniment del parc fluvial del Túria. Doncs bé, no va ser possible que molts d’ells acceptaren el fer eixa inversió. Altres si, cal dir-ho. Eixe episodi em va quedar gravat i des d’eixe moment, quan veig gastar-se 4000 euros en un rètol lluminós, 6000 euros en soparots o en tonteries electoralistes, sempre pense en el mateix, les prioritats. Quin és el problema, que el parc fluvial del Túria, és utilitzat per usuaris de totes les poblacions inclosa València, i eixa despesa, eixa millora no se la podia atribuir cap d’ells, és a dir la ràtio euro/vot per a d’ells era ínfima o no la sabien calcular i per això no els rentava.
Per què? Perquè per a mi no hi ha dubte, si he de decidir on invertir, sempre serà en el mateix, en el que ajude al nombre més gran de persones, i si són de les més necessitades més encara.
Per això no entenc com un govern no pot tindre la prioritat en dotar a uns menors en greu situació social d’un lloc adequat i si invertir els mateixos diners en un espai per a la faràndula i l’amiguisme.
I passa, i tant que passa, tots els dies veiem decisions on la prioritat no és el més necessitat sinó el més rendible electoralment. I més en una societat de consum audiovisual extrem, on les veritats les dicta tik tok i la gent cada volta és més difícil que s’assabente de la realitat.
Però no em vull queixar, és el tauler de joc que ens ha tocat viure i allà cadascú amb la seua consciència, la meua sempre estarà tranquil·la perquè sempre prioritzaré pel més dèbil, pel més necessitat, al cap i a la fi pel bé comú i no de les elits.